Página de artículo

Aquí teniu tot un seguit de petits articles comentant alguns treballs de diversos grups de música.

Si desitjeu realitzar algun article sobre qualsevol disc, envieu-me'l a [email protected] i el veureu penjat tan aviat com em sigui possible.

LENNY KRAVITZ, Five <<

Aquest és, des del nostre punt de vista, un dels millors discos que s'han publicat el 1999, així com el millor treball del polifacètic Lenny Kravitz.

El disc és, com dirien els pedants, absolutament homogeni i miscel·lani. Kravitz (amb qui m'uneix una llarga amistat personal... si cola, cola) interpreta gran varietat de ritmes i sons i, a més, tota aquesta varietat queda molt ben conjuntada en el resultat global del disc.

Alguns dels temes sonen com a possibles futurs clàssics de la música, tals com If You Can't Say No, Fly Away o bé I Belong To You. D'altres temes que resulten especialment interessants són Live, Take Time, Straight Cold Player i American Woman, que és una versió de la cançó del grup The Guess Who.

Realment, creiem que aquest disc interpretat, produït i arranjat pel mateix Lenny Kravitz és digne de ser comprat.

>> Més informació a la web de Lenny Kravitz.

LAURYN HILL, The Miseducation of Lauryn Hill <<

L'adjectiu que millor s'adiu per qualificar aquest disc és el de "brutal". Lauryn Hill aconsegueix elaborar un treball excel·lentment conjuntat. En escoltar-lo des del principi fins al final, el disc dóna la impressió de ser una història amb introducció, nus i desenllaç (deu ser que la senyoreta Lauryn ha anat a classes de castellà a la Pompeu Fabra). No en va, el nom del primer track és "Intro". A més, aquesta idea queda reforçada pel fet que entre algunes cançons apareixen noies parlant a una classe sobre temes que tenen una continuitat al llarg del disc.

Alguns dels temes més remarcables són To Zion (on està acompanyada de l'ultragalardonat Carlos Santana), Doo Wop (That Thing), Forgive Them Father i Everything Is Everything. Malgrat tot, no ens sembla just haver de parlar d'aquest temes com els principals, ja que cal apreciar tot el disc com un conjunt unitari.

Certament, molt recomanable.

>> Més informació a la web de Lauryn Hill.

GUNS N' ROSES, Live Era '87-'93 <<

Després de moltíssimes especulacions, Guns N' Roses ha tornat amb un disc recopilatori que, diuen, servirà per veure que tal està el mercat de cara a preparar el llençament del seu nou disc amb cançons inèdites ("Chinese Democracy").

De moment, només disposem d'una nova cançó que apareix a la banda sonora de la película The End Of Days, però el nou treball complet no el tindrem a les botigues fins l'estiu del 2000.

Encara que de fàcil el·laboració, aquest doble disc refresca la memòria dels antics seguidors de la que va ser considerada millor banda de Rock. Es tracta d'un recopil·latori de les millors cançons del grup interpretades en directe. Sobressurten, com no podia ser de cap altra manera, els mítics November Rain, Welcome To The Jungle, Patience, You're Crazy, Sweet Child O'Mine, Don't Cry i Paradise City. També resulten sorprenents les interpretacions de cançons que no van tenir tan ressò entre el gran públic, com son Dust N' Bones o Rocket Queen. També s'inclou en el recopilatori una de les cançons habituals en els concerts del grup, però que mai havia sigut incorporada a cap treball, es tracta d' It's Alright, que precedeix la màgica November Rain.

És un doble compacte especialment pensat pels entusiastes del grup.

>> Trobareu l'última cançó, algunes de les peces que conformen l'últim disc i tota la informació que desitjeu sobre el grup a la pàgina oficial de Guns N' Roses.

BECK, Midnite Vultures <<

Aquest disc pot ser considerat com la consagració definitiva de l'artista californià, que ja ens havia cridat l'atenció en el passat amb cançons com Looser malgrat que, estilisticament, aquest disc no té res a veure amb cançons com la que acavem d'anomenar. Sembla que Beck hagi volgut despendre's de la gran quantitat de fans que li va proporcionar un determinat estil musical. Ara, aquest músic s'ha dedicat a barrejar tots aquells estils musicals que li han passat pel cap i els ha barrejat a la perfecció. Així, doncs, a les cançons de "Midnite Vultures" hi trobem rap, hip hop, funk, noise, rock i country entre d'altres.

Curiosament, el primer single (Sexx Laws)és potser la pitjor cançó del disc. Això sí: és innegable que és la més comercial. Malgrat tot, creiem que hi ha molt millors peces, com Nicotine & Gravy, Hollywood Freaks, Peaches & Cream o Broken Train.

El seu estil tan particular no ha evitat que de "Midnit Vultures" s'hagi dit que respira aires semblants a Prince. És una opinió que no compartim, però tenint en compte que l'artista de Minneapolis és considerat un dels màxims genis de la música de finals de segle, això pot ser considerat un afalac, no?

Un avís: "Midnite Vultures" és un disc complex. No acostuma a agradar a la primera, ni la segona, ni la tercera vegada. Personalment, vaig tardar un mes a que m'agradés però, des d'aleshores, el trobo excel·lent.

Ja haurieu de ser a la botiga de discos.

>> Trobareu més informació sobre Beck a la seva pàgina oficial.

CONTINGUT :

1 > 5, Lenny Kravitz (Virgin 1999).

2 > The Miseducation Of Lauryn Hill, Lauryn Hill (Columbia 1998).

3 > Live Era '87-'93, Guns N' Roses (Geffen 1999).

4 > Midnite Vultures, Beck (Geffen 1999).

[BEING PREPARED]

5 > 13, Blur (Food 1999).

6 > Supernatural, Carlos Santana (Arista 1999)

7 > www.ellento.com, Oh Well & Det Ferring (La Col 1999)